Hi ha una biografia no oficial molt bona a Mediterránea.org.

Va néixer a Cartagena (Múrcia) el 3 d'Abril del 1956; és llicenciat en Dret (va començar la llicenciatura a la Universitat de València des del 1975 al 1979 i la va acabar a la d'Alacant des del 1982 al 1984).

El 1980 es casa amb Rosa Barceló, filla d'un conegut empresari turístic de Benidorm (Manuel Barceló) que acabaria sent Senador del PP per Alacant.

Entre 1977 i 1982 forma part de l'UCD d'Adolfo Suárez, formant part entre 1981 i 1982 (amb 25 anys) del Gabinet Tècnic del Ministre de Transports, José Luís Álvarez.

Entre 1982 i 1991, treballa d'advocat assessorant empreses; durant tot este període, comença a conéixer a gent important de l'Opus Dei i de la CEOE. De finals d'esta etapa (entre 1989 i 1990) són les seues declaracions sobre que estava en política per a forrar-se (es tractava d'una conversa amb Salvador Palop); la publicació d'estes declaracions van motivar un informe intern del PP, firmat per Alberto Ruiz Gallardón, demanant la seua expulsió del partit. Però la justícia va declarar il·legals les escoltes i mai més ningú va saber d'elles, tot i que nosaltres sí que tenim transcrites les converses completes del Cas Naseiro (gràcies a Los Genoveses); ací teniu un extracte de la conversa entre Palop i Zaplana de l'11 de Febrer del 1990:

A Juny de 1991 es presenta com a cap de llista per a l'alcaldia de Benidorm pel PP, però el PSOE guanya les eleccions per 11 regidors front als 10 del seu partit. Però, als pocs mesos, Maruja Sánchez abandona el grup socialista per a, poc després (i a base de talonari), votar a favor d'una moció de censura. I així tenim a Eduardo Zaplana, gendre d'un important empresari i relacionat amb empreses constructores i turístiques, d'alcalde de Benidorm.

Poc després, i tenint en compte que el PP (abans AP) encara estava en procés de renovació (o regeneració, com li agradava dir a Aznar), Eduardo Zaplana es va presentar al Congrés Provincial del partit a Alacant com a única persona amb possibilitats de portar al PP a algun lloc, doncs a l'altre alcalde d'una ciutat important governada pel PP (Luís Fernando Cartagena era alcalde a Orihuela) ja li estaven apretant per suposats casos de corrupció.

Una vegada ja han passat les Eleccions Generals de 1993, i després de l'èxit del PP a la Comunitat Valenciana, Eduardo Zaplana no té pràcticament rival per a erigir-se com a candidat a les Eleccions Autonòmiques de 1995 amb el recolçament dels delegats d'Alacant i de Castelló.

Amb el recolçament d'un periòdic de València (coneix a María Consuelo Reyna, la directora de Las Provincias, i al seu home, Jesús Carrascosa, antic periodista) i d'altres persones amb bones relacions amb la burgesia valenciana (Consuelo Císcar, germana del socialista Ciprià Císcar, i el seu home, Rafael Blasco, columnista de Las Provincias i antic dirigent socialista amb molts contactes dins la pròpia Administració que ell va ajudar a crear entre 1983 i 1988), aconsegueix un bon finançament per a la campanya de les Eleccions Autonòmiques de 1995 i un fort recolçament per part de funcionaris públics que coneixien a Rafael Blasco.

Segons les males llengües, fins este moment Eduardo Zaplana encara no ha cotitzat mai a la Seguretat Social (no consta el seu nom al Registre de Personal del Ministeri d'Administracions Públiques quan va treballar al Ministeri de Transports, el 1981 i el 1982, ni a cap altra institució pública fins el momento de ser president de la Generalitat).

Així, el PP guanya les Eleccions (amb minoria) i pacta amb Unió Valenciana. Zaplana inclou dins els seus colaboradors tant a Carrascosa (com a Secretari General de Presidència) com a Rafael Blasco (va passar per diferents càrrecs fins arrivar a Subsecretari de Planificació i Relacions Externes en eixa primera legislatura; en la segona, arrivaria a Conseller); tanmateix, no dubte en envoltar-se d'assessors especials, enllaçats generalment al sector urbanístic. Pero el 1996 surgeix un escàndol a Las Provincias (xantatges de la seua directora a empresaris per a no publicar notícias negatives, excesos recaudadors per a finançar projectes propis...) i Zaplana facilita la caiguda de María Consuelo Reyna i, de pas, de José Carrascosa, que pareix ser que começaba a molestar.

En esta primera legislatura, Zaplana viatja a Mèxic, Xina, Japó, Estats Units, Uruguai, Marroc, Nicaragua, Itàlia, Bèlgica, Gales, Finlàndia... i comença a plasmar el seu programa: privatitza la sanitat i l'ensenyament, afavoreix la construcció al litoral, protegeix els sectors dels seus allegats i comença a utilitzar els mitjans de comunicació públics (i alguns privats) per a donar a conéixer el seu treball i tapar allò que no li interessava que es sabiere. I no cal oblidar que es van iniciar els grans projectes de l'era Zaplana: Terra Mítica, Castelló Cultural, la Ciutat de les Ciències i les Arts, la Ciutat de la Llum... que són molt bonics, però que només beneficien als empresaris dels quals es va envoltar (dels sectors de la construcció i de l'urbanisme) i que han portat a la Comunitat Valenciana a perdre pes econòmic cada any que passa.

El 1999 va guanyar amb majoria absoluta les seues segones eleccions autonòmiques. Abans d'acabar la legislatura (a juliol de 2002), se'n va anar cap a Madrid per a ser Ministre de Treball del govern d'Aznar (enmig de la crisi amb els sindicats) i li va deixar el càrrec de president de la Generalitat a José Luís Olivas (nascut a Motilla del Palancar, a Conca, i nomenat president de Bancaixa en acabar la legislatura). Poc després va ser nomenat Portantveu del Govern fins que el PP va perdre les eleccions el 14 de Març de 2004, passant a ser el Portantveu de l'oposició amb Mariano Rajoy.

No ha perdut el seu moreno solarium des de que va guanyar les primeres eleccions autonòmiques. A més, és famosa la seua presència en les festes privades posteriors als congressos i altres reunions del seu partit, on solen estar presents les noves promeses del PP (les promeses del sexe femení, clar); sempre ens quedarà el dubte de si Aída (la de Gran Hermano) ha passat per alguna d'eixes festes.